Ahir vàrem anar a la “Caminada popular guiada a l’entorn de la Llémena”, per a, com diu la propaganda, descobrir els principals reptes de Sosteniblitat de Sant Gregori. Ens vàrem trobar a l’aparcament acordat i ja amb les primeres paraules del senyor Llauger vaig començar a veure que alguna cosa no encaixava. El senyor Tinent d’Alcalde va dir que tots els que érem allà ja estàvem concienciats de la importància de vetllar per la sostenibilitat. El cap em va començar a barrinar, ja que si aplico la presumpció d’innocència o més ben dit la meva total ingenuïtat, haig de suposar que parlava sincerament i aleshores no m’encaixen els fets amb les paraules. Amb aquestes cabòries vàrem començar a caminar pel “carril bici” cap a la Pineda.
Arribats al camí que passa paral·lel a la Riera ja vaig començar a veure les coses més clares. Hi ha un moment que el camí fa una corba cap a mà dreta, enlloc de seguir-la pots continuar tot dret pel que fins ara era un corriol enmig de la bardissa, on la darrera vegada que vaig passar els fonolls et feien pessigolles de tan aprop. En aquesta ocasió però, l’ajuntament hi havia fet passar una màquina per estesar les bardisses a una amplada d’uns dos metres. El pensament se’m va fer clar del tot en sentir un noi d’uns 10 anys que cridava horroritzat del fàstic que li feien les herbes.
No vull discutir la conveniència o no d’estessar els marges de la riera, ni la manera de fer-ho, però si que tot plegat em va servir per veure clar la diferència de conceptes. Per a mi la natura és un espai on estem d’observadors, passant el més desapercebuts possible per poder espiar la vida que es mou al davant nostre, evitar els crits de les nostres passes o deixar-hi rastre... per a ells la natura està al servei de l’home, si s’ha de passar hem d’estessar, si el riu fa nosa es canalitza, si és “brut” s’ha d’emporlanar.....No és millor doncs, obrir la Llémena al poble per tal de que els nanos juguin entre les herbes enlloc de tenir-hi por?
Després nosaltres, vàrem seguir el camí a pas de la mainada que ens acompanyava o pas de diumenge o pas de natura,... per tenir temps de veure voleiar els ànecs, o ensumar les flors però, tot i que estava adreçat a nens a partir de quatre anys, es veu que aquest ritme no era convenient. En arribar al pont de la carretera, no hi havia ningú, vàrem seguir uns caps a l’horitzó però també havien perdut la pista, així és que no hi hagué més remei que acabar la visita en aquell punt. Mentre continuaven la tertúlia varen aparèixer la resta de sota el pont, clar! no havíem vist el camí perquè aquell tros no l’havien estessat!. Si seré CRÍTICA!
Bé, aquest vespre hi ha la jornada de Participació Ciutadana, mirarem d’anar-hi a veure si com a mínim coincidim en el concepte participació, ja que en el de sostenibilitat no gaire.
Arribats al camí que passa paral·lel a la Riera ja vaig començar a veure les coses més clares. Hi ha un moment que el camí fa una corba cap a mà dreta, enlloc de seguir-la pots continuar tot dret pel que fins ara era un corriol enmig de la bardissa, on la darrera vegada que vaig passar els fonolls et feien pessigolles de tan aprop. En aquesta ocasió però, l’ajuntament hi havia fet passar una màquina per estesar les bardisses a una amplada d’uns dos metres. El pensament se’m va fer clar del tot en sentir un noi d’uns 10 anys que cridava horroritzat del fàstic que li feien les herbes.
No vull discutir la conveniència o no d’estessar els marges de la riera, ni la manera de fer-ho, però si que tot plegat em va servir per veure clar la diferència de conceptes. Per a mi la natura és un espai on estem d’observadors, passant el més desapercebuts possible per poder espiar la vida que es mou al davant nostre, evitar els crits de les nostres passes o deixar-hi rastre... per a ells la natura està al servei de l’home, si s’ha de passar hem d’estessar, si el riu fa nosa es canalitza, si és “brut” s’ha d’emporlanar.....No és millor doncs, obrir la Llémena al poble per tal de que els nanos juguin entre les herbes enlloc de tenir-hi por?
Després nosaltres, vàrem seguir el camí a pas de la mainada que ens acompanyava o pas de diumenge o pas de natura,... per tenir temps de veure voleiar els ànecs, o ensumar les flors però, tot i que estava adreçat a nens a partir de quatre anys, es veu que aquest ritme no era convenient. En arribar al pont de la carretera, no hi havia ningú, vàrem seguir uns caps a l’horitzó però també havien perdut la pista, així és que no hi hagué més remei que acabar la visita en aquell punt. Mentre continuaven la tertúlia varen aparèixer la resta de sota el pont, clar! no havíem vist el camí perquè aquell tros no l’havien estessat!. Si seré CRÍTICA!
Bé, aquest vespre hi ha la jornada de Participació Ciutadana, mirarem d’anar-hi a veure si com a mínim coincidim en el concepte participació, ja que en el de sostenibilitat no gaire.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada